Un retrobament emotiu i un acte de justícia. Tres membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines viatgen a Algèria per retrobar-se amb quatre membres de l’anomenat Comando Dixan. Som a la segona quinzena d’agost de 2015. No és un reencontre 100 % íntim, però quasi. Els acompanyen càmeres. L’encontre serveix per explicar el cas i per reflexionar sobre el racisme i la islamofòbia que es viu a Europa, a Catalunya i a l’Estat espanyol. És un debat pertinent, imprescindible i d’una vigència incontestable.
El 24 de gener de 2003, es van detenir vint-i-tres persones de nacionalitats algeriana i marroquina que residien a Catalunya per suposada vinculació amb Al- Qaeda i tinença d’armes químiques. Era l’Operació Estany. Des del primer moment, la societat va entendre que era un muntatge per justificar la participació de l’Estat espanyol a la guerra contra l’Iraq. A casa dels detinguts, la policia no va trobar-hi armes químiques sinó detergent. Per això, va batejar el fenomen com a Operació Dixan. La Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines va incloure el cas dins de les seves reivindicacions i va exigir l’absolució i posada en llibertat dels detinguts. El lema Armes químiques ni a l’Iraq ni a Banyoles, sintetitza el muntatge que hi va haver tant en l’àmbit mundial com a Catalunya.
A finals de 2014 es comença a posar fil a l’agulla al projecte de documental. Diversos factors ho impulsen. El més important és la reaparició a Catalunya d’operacions policials d’envergadura contra suposats terroristes islamistes i contra presumptes organitzacions de terrorisme anarquista. Totes elles són operacions policialment i jurídicament febles, fortament amarades d’interessos polítics. Són operacions que fan aflorar una realitat evident: des de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines es té un coneixement ampli d’un cas, l’Operació Dixan, que, fins a dia d’avui, no té cap treball que en reflecteixi la història, procés i idiosincràsia. Omplir aquest buit és un acte de responsabilitat. És un coneixement que s’ha de socialitzar i que ha de servir per obrir debats vinculats al cas, com ara racisme, islamofòbia, dret penal de l’enemic, Llei antiterrorista, Llei d’estrangeria o sistema penitenciari.
L’Operació Dixan és una història trista que va acabar com els membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines no haurien volgut. No és l’únic cas. Tampoc no és el primer ni serà el darrer. El documental, però, és un exercici de memòria històrica imprescindible que, ningú com ells, pot encapçalar.
Ali Kaouka
Va néixer a Alger l’any 1974. Va fugir del seu país just abans de llicenciar-se a la Universitat d’Alger per no haver de fer el servei militar, en plena guerra civil. Va arribar a França amb visat de turista i va establir-se a Banyoles després de treballar com a temporer a Almeria i a Cuenca. Va ser detingut a casa seva la matinada del 23 de gener de 2003, amb tots els seus companys de pis, al barri de la Farga, al carrer de Girona de Banyoles.
Va ser jutjat i condemnat a sis anys de presó. Durant tots aquests anys a causa de la dispersió va rebre només comptades visites de membres de la Plataforma Aturem la Guerra. El gener de 2010 va acabar la condemna però no va arribar a ser alliberat perquè el va detenir la policia nacional espanyola dins mateix de la presó per expulsar-lo. La Plataforma Aturem la Guerra es va mobilitzar a Palma de Mallorca i a Girona i va aconseguir paralitzar l’ordre d’expulsió temporalment, però el jutge va acabar permetent-la i va ser expulsat.
El mateix jutge va resoldre dues setmanes després que l’expulsió d’Ali Kaouka a Algèria havia estat il·legal. La darrera vegada que la Sílvia i en Mostafà veieren l’Ali fou al 2010, als passadissos del jutjat de Palma de Mallorca, emmanillat i envoltat de policia per executar la seva expulsió, quan, excepcionalment, el jutge va permetre’ls una comunicació d’uns minuts de durada.
Souhil Kaouka
Va néixer a Alger l’any 1972, on viu amb la seva esposa Radia i dos fills i treballa en una empresa de construcció. És germà de l’Ali. Va entrar a l’Estat espanyol amb visat de turista, per buscar una vida millor. Va instal·lar-se a Banyoles, on ja l’esperava Ali, per treballar en una empresa de piscines.
A diferència dels seus companys, entrà a la presó anys més tard, el 2007. Durant aquest període, es va casar i va tenir un fill; tenia una confiança absoluta que es declararia la seva innocència. En aquell moment, vivia a Serinyà. La Sílvia i en Mostafà el veieren per darrera vegada el mateix 2007, en la vista a l’Audiència Nacional on es decretà el seu ingrés a presó.
Mohamed Amine Benaboura Zacaria
Va néixer el 1976 a Chlef i té un fill, l’Anasse, que viu a França. Mohamed va fugir d’Algèria durant l’any 1999. Va entrar clandestinament al Marroc i a l’Estat espanyol a través de Melilla.
Abans havia estat detingut i apallissat dues vegades per la policia marroquina i expulsat a Algèria, en intentar-ho sense èxit primer a la frontera algeriana i després al Marroc, a prop de Melilla. Va sol·licitar el reconeixement com a refugiat polític però, com tots els exiliats algerians que fugien de la guerra civil, l’Estat espanyol no l’hi va concedir.
Després de la primera detenció, fou alliberat el 19 de maig del 2003. Com la resta d’implicats va rebre homenatges en les impressionants manifestacions de la Plataforma Aturem la Guerra contra la invasió de l’Iraq a Girona. Fou detingut per una suposada ordre d’extradició a Algèria i tot i que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va cancel·lar-la per manca de garanties, l’Estat espanyol donà per ferma la seva resolució. Van jutjar-lo amb la resta de l’Escamot Dixan i el van condemnar a set anys i sis mesos de presó. Un cop va ser extradit a Algèria, i després de catorze mesos de presó preventiva, fou jutjat i absolt.
En l’actualitat es troba pendent de resoldre una petició d’indemnització per haver passat a la presó a l’Estat espanyol més temps del compte.
Mohamed Tahraoui
Va néixer el 1972 a Chlef, on va treballar pel Ministeri de Justícia, fins que es va quedar a l’atur en una Algèria paralitzada per la guerra civil. El 1999 va decidir anar a Europa a treballar.
Va entrar clandestinament a l’Estat espanyol per Melilla i va estar-se a Albacete, València, Palma de Mallorca, Santa Coloma de Gramenet i Barcelona. Va tenir moltes feines, a la construcció, en comerços i com a vigilant de seguretat. Mohamed Tahraoui va ser detingut la nit del 23 de gener de 2003 al pis que compartia al carrer Hospital de Barcelona, al barri del Raval. Va ser alliberat el maig de 2003 i el seu cas va ser arxivat i reobert posteriorment. Va ser jutjat i condemnat a vuit anys de presó. Va complir íntegrament la pena sense haver gaudit cap permís penitenciari i va ser detingut i expulsat en haver complert la pena, perquè tenia el permís de residència caducat, malgrat tots els intents de renovar-lo mentre era a la presó. A Algèria va ser absolt de qualsevol delicte i alliberat.
Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines
La Sílvia Rispau, en Benet Salellas i en Mostafà Shaimi són membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques Gironines. Van participar en tota la campanya de denúncia pública del cas des dels seus inicis, l’any 2003. Salellas va ser, també, advocat defensor dels encausats.
