L’espectacular Operació Estany
El 23 de gener de 2003 Guillermo Ruiz Polanco, titular del Jutjat Central d’Instrucció número 1, ordena una operació contra el terrorisme islamista. La policia espanyola executa un espectacular desplegament que batejarà Operación Lago. Hi participen 150 membres del Cuerpo Nacional de Policía, GEOs i TEDAX, que utilitzen explosius per irrompre per sorpresa i de matinada en domicilis de Banyoles, Olot, Salt, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Jaume de Llierca.
El balanç és de 23 detinguts -la majoria algerians- dels quals 7 seran alliberats immediatament, mentre que 16 seran empresonats i passaran a disposició judicial a Madrid.
El ressò als mitjans de comunicació mostra l’impacte que en aquell moment té l’Operació Estany. Portades, editorials i articles contenen titulars com aquests: L’ofensiva contra Ben Laden arriba a Girona (El Punt), Los 16 arrestados en Cataluña preparaban atentados con explosivos y material químico (El Pais), La policía halla material químico y explosivo a los 16 detenidos de Al Qaeda (El Mundo), Célula durmiente (El País), Al Qaeda a Girona (Diari de Girona).
Les fonts són al més alt nivell. El president del govern espanyol, José María Aznar, afirma l’endemà mateix de l’Operació, en roda de premsa posterior a la sessió del Consell de Ministres: que “se ha desarticulado una importante red de terroristas vinculados a Al Qaeda” que “estaba preparando la comisión de atentados con explosivos y armas químicas”. Dies més tard, al Congreso de los Diputados, Aznar situa l’Operació Estany com el quart motiu per intervenir militarment a l’Iraq, en un raonament que va dels detinguts a Al-Qaeda i d’Al-Qaeda a Saddam Hussein, amb les armes químiques com a fil conductor. Fins i tot el secretari de Defensa dels EUA, Colin Powell, cita l’Operació Estany al Consell de Seguretat de l’ONU per justificar la necessitat d’envair l’Iraq.
El fiasco del Comando Dixan
Però menys d’un mes després, l’Operació Estany comença a desmuntar-se peça per peça i amenaça de convertir-se en un autèntic boomerang per a un govern espanyol acorralat entre les mobilitzacions estudiantils contra la Llei Orgànica d’universitats (LOU), la desastrosa gestió del vessament petrolier del Prestige i l’intent de justificar la participació en la guerra de l’Iraq contra la voluntat majoritària de la població, que les estadístiques xifren en més del 80%.
En efecte, quan passat el primer impacte surten a la llum els fets, hom s’adona que l’origen de l’aparatosa Operació Estany no té res a veure amb la infraestructura d’Al Qaeda, sinó amb una modesta petició judicial francesa que es registressin dos domicilis en els quals semblava que ocasionalment havien estat dos algerians detinguts a França. Ben aviat el jutge francès Bruguière comunica que França no demanarà l’extradició de cap dels detinguts. Alhora els laboratoris del Ministeri de Defensa dictaminen que cap de les substàncies intervingudes en els registre domiciliaris és “perillosa” i que una de les mostres -pols blanca- és sabó. Ja el 12 de febrer el jutge instructor Ruiz Polanco fa un ultimàtum a la policia espanyola perquè en 24 hores justifiqui l’Operació Estany, i dies després el fiscal Alonso demana la llibertat pels detinguts.
A la premsa, al carrer i al Boletín de las Cortes la perillosa cèl·lula dorment d’Al Qaeda comença a esdevenir Comando Dixan. La diputada Teresa Cunillera esbronca Acebes al Ple del Congreso de los Diputados: “Mire, el jabón es jabón, la mentira es la mentira y ustedes no tienen ninguna credibilidad. I José Luis Rodríguez Zapatero, al president del govern en persona: “Señor Aznar, a día de hoy, ¿sostiene su Gobierno una vinculación efectiva y real del régimen de Sadam Hussein con Al Qaeda? A día de hoy, ¿sostiene que los detenidos en Barcelona —como dijo usted— son una célula peligrosa vinculada a Al-Qaeda? ¿Lo sostiene?“. Els cables de Wikileaks mostren com fins i tot l’ambaixada dels EUA parla del “Comando Dixan” en informes a la CIA sobre les operacions antiterroristes espanyoles.
Finalment el 20 de març, el mateix dia que comencen els bombardejos a l’Iraq, 14 dels detinguts de l’Operació Estany en llibertat i el mes de maig ho fan els dos últims. El 30 de juny el magistrat Ruiz Polanco arxiva el cas. Aparentment, el malson del Comando Dixan ha acabat.
Detalls de la concentració en record del 10è aniversari de la guerra de l’Iraq
Guerra a l’Iraq
Però els detinguts del Dixan no només surten en llibertat sinó que són aclamats en les manifestacions contra la guerra. El 23 de març reben des de l’escenari l’homenatge de la multitudinària manifestació a Girona de la tercera jornada internacional contra la guerra, un acte de desgreuge els dóna la benvinguda a Banyoles i se’ls multipliquen les entrevistes en premsa i la participació en actes diversos. El diputat Jordi Pedret ho explicava a la Comisión de Justicia e Interior: “Todos aquellos que fueron detenidos el 24 de enero de 2003 causaron una reacción absolutamente sorprendente en Cataluña, única hasta el momento e inaudita, de grupos sociales y vecinos de los detenidos en defensa de alguien acusado de terrorismo, cosa que jamás se había producido y que no he visto que se vuelva a producir”.
La Guerra a l’Iraq i les impressionants mobilitzacions que va desencadenar eren el fet determinant. A Catalunya, a l’Estat espanyol i arreu del món se succeeixen cassolades, tancades, acampades, concentracions i manifestacions massives en jornades internacionals coordinades a nivell planetari. Mai com aleshores tanta gent havia sortit als carrers a manifestar-se arreu del món i mai no ho ha tornat a fer. “Hem cridat fins a no poder més:/la pau, la pau/ la pau i la justícia./ Justícia i llibertat/ fins a no poder més” -així comença el poema Boca Seca, de Narcís Comadira, que descriu aquells dies.
A Girona, a imatge del que passava arreu, la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines és l’organisme unitari que coordina les mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq. Entenent que l’Operació Estany és un muntatge del govern d’Aznar per intentar justificar la intervenció militar espanyola i atenent que la major part dels detinguts són gironins, la Plataforma assumeix la reivindicació del cas del Comando Dixan i en demana la llibertat, l’arxiu del cas i la depuració dels responsables.
En aquest context d’eufòrica mobilització, tots els detinguts pel Comando Dixan que tenen regularitzada la situació administrativa, treballadors immigrats que havien deixat una Algèria sumida en l’estancament econòmic, la desesperança i una guerra silenciada per buscar un futur digne, decideixen escriure ells mateixos el que havia de ser l’epíleg de la seva història. Es querellen per injúries i calúmnies contra el president del govern espanyol, José María Aznar, i el ministre de l’Interior, Ángel Acebes. El Tribunal Suprem arxivarà la querella.
Concentració davant la subdelegació
Torna el malson del Comando Dixan
Amb el Comando Dixan el govern d’Aznar havia fet un ridícul atronador, que posava en qüestió l’aparell antiterrorista de l’Estat. I només dos mesos després de l’arxivament, el govern contraataca. Primer es reobre el cas del Dixan per un informe de l’FBI que conté els mots “napalm casolà”, però que s’acaba demostrant que és irrellevant. Quatre dels exdetinguts són imputats novament, citats a declarar per Ruiz Polanco i deixats en llibertat. D’altra banda, i formalment sense cap relació amb l’Operació Estany, comença un reguitzell de peticions d’extradició a Algèria que fins aleshores no havien existit mai però que van dirigides contra alguns dels exdetinguts. Els processos d’extradició arriba a l’esperpent quan Djamel Boudjelthia és detingut i alliberat hores més tard a Saragossa, a mig camí de l’Audiencia Nacional, quan la jutgessa Teresa Palacios ha de reconéixer que l’extradició va dirigida contra una altra persona. L’11 de gener de 2004 l’expert en temes de terrorisme del diari El País José María de Irujo signa un article que revela l’enèsim enfrontament del jutge Ruiz Polanco amb la policia per la instrucció del cas del Dixan i anuncia que el cas s’arxivarà de manera imminent.
Però la combinació de dos fets que, com passa sovint en aquesta història, no tenen res a veure amb els seus protagonistes, serà fatal pel Comando Dixan. L’11 de març de 2004 esclata una desena de bombes en trens de rodalies de Madrid, en un atemptat reivindicat per Al-Qaeda en què moren 190 persones. L’opinió general considera que els morts d’Atocha són conseqüència de la guerra de l’Iraq i el govern del PP és escombrat a les eleccions, però les operacions antiterroristes prenen un nou impuls. Paral·lelament, el 15 de març el magistrat Guillermo Ruiz Polanco és suspès cautelarment, i més tard sancionat, per una infracció administrativa en la tramitació d’expedients, pel Consejo General del Poder Judicial. El magistrat sempre ha atribuït la sanció al fet que hagués arxivat el cas del Comando Dixan.
El magistrat Baltasar Garzón assumeix interinament el despatx dels assumptes de Ruiz Polanco durant uns dies mentre es designa el seu substitut. Sense que aparegui cap element nou, Garzón lluny d’arxivar el cas del Dixan mana detenir i empresonar els quatre imputats. Els col·legis d’advocats de Barcelona i Girona denuncien que no s’han respectat els drets dels detinguts. Ruiz Polanco deixa clara en unes declaracions sense precedents a l’Agencia Efe la seva opinió: “Yo tengo la seguridad, la tenía y la sigo teniendo, de que estos cuatro señores de un grupo de dieciséis que estuvieron una larga temporada en prisión, no han hecho absolutamente nada. Los puse en libertad porque no tenía ni un solo indicio de culpabilidad de estos señores. Los romanos mandaban a los cristianos a las fieras por el mero hecho de serlo, y los nazis a los católicos, judíos y gitanos. Tengo que pedir respeto a los musulmanes porque hay mucha gente magnífica y honrada. Apostar es muy feo, pero apuesto a que serán absueltos en su día”.
Finalment la tardor de 2006 se celebra el judici del Comando Dixan, amb 6 acusats, una enorme expectació mediàtica i observadors de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona. La defensa que exerceixen Sebastià i Benet Salellas compta amb el suport de desenes de membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines, diputats a Madrid de l’esquerra parlamentària catalana i i centenars de pronunciaments de persones, entitats i institucions que demanen l’absolució del Comando Dixan. El diari El Punt, present al judici, titula eloqüentment en portada sobre el contingut de la vista oral: “L’acusació naufraga en el judici contra els implicats en l’operació Estany” . Però això no obsta que la sentència sigui una condemna duríssima, amb l’absolució de només un dels acusats, Mohamed Nebbar, que havia passat més de tres anys en presó preventiva. El Tribunal Suprem acabarà rebaixant les penes a la meitat, amb la condemna mínima per pertinença a organització armada, de 6 anys, i quasi 2 anys més per falsificació de documents contra tres dels acusats. Ruiz Polanco havia perdut l’aposta.
Mohamed Tahraoui, Djamel Boudjelthia, Mohamed Amin Benaboura i Ali i Souhil Kaouka emprenen la darrera part del seu malson del Comando Dixan. Una llarguíssima travessia dels desert fins a complir íntegrament les penes, sotmesos a duríssims règims penitenciaris i a la dispersió a les presons de Navalcarnero i Alcalá-Meco (Madrid), Soto del Real (Castilla la Mancha), Villabona (Astúries), Puerto de Santa María (Cádiz), Huelva, Picassent (València), Castelló de la Plana, Palma de Mallorca i finalment Tarragona, Quatre Camins i Can Brians.
Durant tots aquests anys, la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines no deixa de denunciar el cas del Comando Dixan i de lluitar per millorar les condicions de vida a les presons i l’acostament a Catalunya: mocions als ajuntaments i al Parlament de Catalunya, pronunciaments, desenes d’actes, i contactes institucionals al més alt nivell en una campanya incansable que es manté al llarg d’una dècada.
Malgrat tots els intents dels presos del Dixan i de la Plataforma Aturem la Guerra, el govern espanyol posa el colofó a l’Operació Estany detenint-los i expulsant-los a Algèria en acabar la condemna, aplicant-los la Llei d’estrangeria després de no haver-los deixat renovar els papers mentre complien la pena a la presó. Cap dels condemnats pel Comando Dixan ha pogut tornar a Catalunya.
L’advocat Salellas acompanyant els imputats